Àrea privada
Contacte
Sóc l’Anna Morales Mateu, tinc 37 anys i col·laboro amb Setem Catalunya com a voluntària des de fa 6 anys. Soc metge, en concret, de medicina física i rehabilitació, i treballo amb discapacitat neurològica a l’Institut Guttmann.
Quines aficions tens?
M’encanta jugar a voleibol, nedar, anar a concerts, i la música en directe, dibuixar…, podria dir més el que no m’agrada que el que m’agrada, i crec que s’han de provar coses noves o gairebé tot de coses noves.
Per què volies ser voluntària?
Tot va començar…, jo crec que als 16 anys a l’escola on estudiava; que hi havia un professor, el Joaquim Alsina, que encara el veig –encara ens veiem–, que ens feia geografia econòmica. Llavors, en aquelles classes ens feia qüestionar coses dels Estats Units, el perquè, el deute extern; vam fer un judici a la Nike… Ens va com fer el clic aquest a molts estudiants d’aquell moment; ja que ens va fer plantejar que hi ha altres maneres de fer, que no només hi ha una sola via d’entendre les coses. I llavors, arran d’ell –ell estava vinculat molt a Intermón–, i llavors vaig començar a fer de voluntària per dies concrets en un Dia per l’Esperança, als 16 anys; ja fa més de 20 anys, ja. I un parell d’anys més tard, també el mateix professor ens va proposar a estudiants que anàvem bé al col·legi, si volíem participar en un projecte, bueno, en un concurs sobre comerç just, a nivell escolar, a nivell de secundària. Aquell any aquest premi escolar era “Actua igual com penses”, i aquell any anava del comerç just. I bueno, vam fer tot d’activitats a l’escola, que ens ho va facilitar molt durant aquell any, i vam tenir la sort de guanyar el premi estatal quatre companys més i jo. El professor era el nostre guia, com si diguéssim, i el premi va ser un viatge a la República Dominicana per conèixer els projectes d’Intermón. I va ser el meu primer avió que agafava, amb 16 anys. I jo crec que això ha marcat una mica la meva vida o el meu voluntariat. I llavors, arran d’aquí, m’ha agradat doncs conèixer parts del món d’una altra manera. No només la turística –i no només parts del món–, també, doncs, a la ciutat, per veure altres maneres de fer i bueno, no pot ser veure una única manera.
Com vas conèixer la teva entitat?
Vaig conèixer Setem a través d’una amiga del col·legi que la seva germana havia anat a Nicaragua un estiu. I jo suposo que, arran d’aquesta llavor, d’haver anat a la República Dominicana a conèixer projectes amb 16 anys, doncs sempre pensava, no?, que en aquell moment suposo que pensava que volia ser metge i sempre tenia al cap allò de la utopia de Metges Sense Fronteres. Aleshores va ser com, bueno, si jo vull treballar algun cop d’això, doncs potser millor me’n vaig un mes a un país del Sud a veure com va. I llavors, a través d’aquesta germana de l’amiga del col·legi, que havia viatjat amb Setem, va ser com començar a buscar. Clar, en aquell moment, entenc que no era mirar per internet, sinó que era venir a l’oficina. I vaig venir a aquesta oficina, i em van fer una entrevista. Quan ja estava a la carrera, amb uns vint i pocs anys, vaig fer un camp de solidaritat a l’Índia.
Quina és la tasca que fas a l’entitat?
És que faig moltes coses. De fet, fins ara estava més involucrada en una de les campanyes o projectes, que són els camps de solidaritat, a través de la meva primera experiència l’any 2004. Després, pel moment d’estudiar el MIR i tal, em vaig desvincular. Però, anys més tard, el 2012, vaig coincidir en un curs de fotografia amb un noi que se n’anava de camps amb Setem i jo el vaig animar: “t’ho passaràs molt bé”, perquè recordava l’experiència. I, l’endemà, ja estava mirant la pàgina web i, l’altre dia, ja estava enviant un correu fora de termini, i al cap de dos dies, ja estava fent l’entrevista amb la tècnica de camp, i el cap de setmana m’anava de formació amb els coordinadors, i me’n vaig anar al Camerun el 2012. Va ser com una decisió de la vida que prens en una setmana i que m’encanta, i que m’ha fet tornar a Setem a través d’això.
Setem és horitzontal i, de fet, el mode de decisió és assembleari. De fet, demà tenim una assemblea general extraordinària. I això que comentaves de les activitats que feia: primer són camps, però, recentment, des de fa un mes, estic a la junta directiva i bueno, també una miqueta doncs a la presa de decisions. També ara coneixem molt més les treballadores: estem fent entrevistes de coneixença i tal. També, moltes vegades, per consens, de manera assembleària; totes les persones tenen la seva opinió. I llavors sí que podem dir que és assembleària.
Quantes hores inverteixes a la setmana?
Clar, si m’ho preguntes, l’últim mes, ja us dic que, com que, justament el 16 de juny, una de les candidatures que era nostra doncs va guanyar, ara som de la junta. Ara mateix, aquest últim mes et podria dir que porto dedicades més de 25 hores, però no és l’habitual, eh? Estem fent un esforç en aquest juny –aquest juliol, perdó–, perquè estem fent entrevistes a les treballadores –que són 14– i són una hora per treballadora com a mínim (perquè sortim més tard), i, a més a més, hem de preparar les reunions que avui tenim: una per al tema de l’assemblea de demà de comerç just, i una miqueta sobre reunions per posar-nos al dia amb la junta sortint, i amb l’enllaç de l’equip tècnic, perquè tenim molts temes per tractar.
Què t’ha aportat ser voluntària?
Ser voluntària m’ha aportat, si ara mirés una mica la meva vida, això que dèiem…, doncs, segurament, poder relativitzar-ho molt més tot. De donar bastant menys importància al materialisme, de valorar molt més que tingui una dutxa i que em surti aigua (que això també t’ho pot donar el Camino de Santiago, i també l’he fet). O del tema de pensar no només en el concepte individu –que de vegades en la nostra societat ets individu sol–, sinó que és veure també el sentit comunitari. Ja sigui en una família africana com ho he viscut a Uganda, o amb els amics de Setem o amb la gent amb qui treballes. Treballar en equip, i jo us dic: vinc d’una feina que coordina un equip, però jo crec que treballar en equip o liderar-lo, crec que ho he après més de Setem que a la meva feina.
I què creus que has aportat tu a la teva feina?
Jo crec que he aportat optimisme, maneres d’encarar les coses, potser altres maneres, perquè a la meva feina he de solucionar problemes de tothom. Llavors, jo crec que soc bastant pràctica i al meu dia a dia soluciono molts problemes de gent real, de familiars, de pacients, de conflictes entre gent de la feina, problemes de comunicació i jo crec que, per això, he après a ser pràctica i a posar solucions. Des del moment que et truquen i has de córrer per salvar una vida doncs, clar, tota la resta, com que potser és més fàcil (no sempre, eh?), però que, d’entrada, puc relativitzar més moltes vegades. I llavors crec que puc aportar això i coneixement en els àmbits en què estic més apoderada i ara, en aquest nou àmbit, he d’aprendre molt, però amb ganes.
Què significa ser voluntària?
Ser voluntària significa generositat; és una de les coses que crec que significa. I també aprendre. Fa poc estava en una taula de Càrites, on hi havia diferents tipus de voluntariat, entre els quals hi havia també Setem, i jo crec que és una miqueta de generositat. I és donar-te a l’altra gent, no? I això que et deia abans que potser per al capitalisme o per la nostra manera és el més guai el que viu sol i té una casa. A l’Àfrica, aprens que si tu vius sol –pobre, que vius sol!–…, i llavors m’ha aportat el sentit comunitari i també el tema que et deia de la generositat. I que penso que no només és això, òbviament, perquè també crec que has de denunciar les injustícies d’aquí i intentar canviar la societat des de nosaltres, des de Catalunya, des de Barcelona… Com deia Galeano : “les coses petites a molts llocs petits fan grans canvis”; i això és important. I que no és en concepte d’ajudar a ningú quan vas al Sud, sinó que és compartir, conèixer i apropar-te, i moltes vegades veus que sigui aquí o allà, realment tots volem el mateix a la vida. I, moltes vegades, què t’haig d’explicar, amb el tema del terrorisme i tot el tema que ens volen ficar aquesta por a les ciutats europees…, doncs realment és una miqueta la inquietud aquesta que et fa tancar una miqueta el que ens volen vendre els mèdia, no? Moltes vegades…, però, bueno, podria resumir-ho amb una paraula, i seria, segurament, generositat.
Un moment bonic?
Bueno, és que hi ha molts moments, moltíssims moments de voluntària. Però, com us he comentat, jo crec que també em va marcar molt aquesta primera experiència amb 16 anys, però, com a inici, com aquest clic que segurament molta gent que estem aquí comentem, que hi ha d’haver un clic, una inquietud i un clic que et fa fer un pas endavant o voler conèixer, perquè, sinó, el més fàcil és quedar-te a la teva zona de confort. I potser que en el moment aquell, a València, que ens van dir que teníem l’oportunitat de conèixer el Sud, amb 16 anys, jo crec que també això, com a persona, va ser un primer pas.
A l’entitat n’hi ha moltíssims i sí que et podria dir que al Camerun, amb la intensitat que vam viure amb el grup del Camerun a l’Àfrica, va ser també molt interessant.
Hi ha hagut algun moment complicat?
Moments dolents i moments de tensió, perquè, òbviament, som molta gent i com més gent hi ha, més decisions a prendre hi ha o maneres de pensar… I també podríem dir que, per exemple, a l’última assemblea, no van ser moments dolents, però va haver-hi moments de tensió, perquè hi havia tres propostes de candidatura. I no és dolent, perquè s’aprèn de tot a la vida; moltes vegades aprens molt què és bo i dolent. O sigui, són experiències vitals. O sigui, al final crec que a la meva feina diària tinc moments més complicats, no? Però sí que és arribar a gestionar unes emocions que en aquell moment sí que podríem dir que era un moment de nervis per tot. I me’n vaig anar aquell dia d’allà nerviosa, me’n vaig anar que havia d’assumir el que implicava la decisió que havíem pres, hi havia uns canvis inicials de la nostra idea. Però no és que sigui dolent, simplement és que segurament necessito més temps per poder fer això. Segurament ara estic millor que no fa un mes de com va anar el dia en concret, aquell dia. Era un tema inevitable, perquè es programen canvis i ho són. I no és que siguin bons o dolents, però va ser un moment de nervis.
Com animaries una persona que no ha fet mai de voluntària?
Clar, és que això és molt ampli. Llavors, voluntari de què? Perquè, a vegades, aquí tenim també un gran tema. Ostres, perquè voluntari requereix un temps… Per fer un voluntariat d’idiomes, o per aprendre tu o per compartir… Jo crec que ho diferenciaria molt, perquè a vegades la paraula voluntariat que potser és per tu quedar-te tranquil·la perquè potser a la teva vida diària fas coses que no t’agraden o que potser et toca fer i llavors que no sigui per rentar-te una miqueta com: “ah!, faig això i ja està i sóc molt bo”. No, jo crec que seria aprofundir en formació, que això, creiem que és bàsica la formació, per poder desaprendre conceptes que la societat ens ha posat i potser cal anar més a les arrels culturals nostres per entendre més com actuem i per què actuem. I llavors sé que diria que voluntariat sí, però amb una formació; crec que és bàsica la formació.