Laia Llopart, voluntària a l’Associació de Cardiopaties Congènites de Catalunya

Laia Llopart, voluntària a l’Associació de Cardiopaties Congènites de Catalunya

ecortinas

Em dic Laia, tinc 35 anys i soc voluntària per l’Associació de Cardiopaties Congènites de Catalunya. Porto vuit mesos fent de voluntària en el projecte de l’Hospital.

Quines aficions tens?
A mi, el que més m’agrada és llegir i fer senderisme.

Què has estudiat?
Jo vaig estudiar primer per a auxiliar d’infermeria; després vaig fer estudis de tècnica en farmàcia i, finalment, vaig fer treball social, que és al que em dedico a l’actualitat.

Per què volies ser voluntària?
Jo penso que no és necessari cobrar per tot en aquest món. Si la gent donés una mica més del seu temps i una mica més del que té, tota la societat en general en sortiria beneficiada. Penso que tots podem col·laborar una mica per ajudar-nos entre tots.

He fet bastants voluntariats i tots m’aporten coses diferents. En concret aquest, que faig a la Vall d’Hebron, m’aporta moltes rialles, molts somriures… Veig moltes cares d’il·lusió, però també llàgrimes, moments tristos, també hi ha dolor… Però, poder interactuar i estar amb gent, personalment m’ajuda molt a mi i per veure que puc ajudar una mica els altres.

Ser voluntari implica donar temps del teu dia a dia, donar una mica de temps i eines per poder compartir-les, per poder ajudar la societat. A mi m’implica rebre a canvi moments bons, moments dolents, moments tristos… M’implica un intercanvi de sensacions i d’ajuda mútua.

Com vas conèixer la teva entitat?
Jo fa nou anys que estic dins de l’entitat, perquè jo soc una de les usuàries de la FIC. Fa nou anys els vaig conèixer a través d’altres persones amb cardiopaties i vaig introduir-m’hi. He estat un temps que no he tingut un gran contacte, però sí que des de fa uns tres o quatre tinc bastant contacte amb ells en l’àmbit personal i de voluntariat.

A través d’internet vaig buscar associacions que hi hagués relacionades amb cardiopaties congènites i va ser una manera de trobar-les. Pel que fa al voluntariat, sí que és veritat que, quan jo vaig començar aquest voluntariat, fa vuit mesos, primerament jo vaig buscar altres voluntariats perquè per la meva pròpia implicació personal no sabia si era molt adient fer voluntariat amb persones que tinguessin una cardiopatia molt similar a la que jo tinc. Simplement, els altres no van poder ser i quan ho vaig provar em vaig sentir molt contenta perquè puc compartir més experiències vitals.

Vaig néixer amb una cardiopatia congènita: una transposició de grans vasos. Em van operar quan tenia 13 mesos. I he fet una vida bastant normal. He jugat com qualsevol nen, he fet esport, he ballat sardanes, amb certes limitacions. Sempre em deien que havia de tenir-ne cura fins que, als 17-18 anys, ja vaig començar a tenir més arítmies. Em van haver de donar més medicació i, als 20 anys, vaig haver de deixar tot tipus d’esforç físic d’esport: sardanes, voleibol, petites curses que feia, el senderisme –que m’agrada molt i l’he hagut de practicar molt més lentament.

Des dels 20-22 en endavant, no he empitjorat gaire, però sí que he anat fent una petita davallada i en l’actualitat estic esperant un trasplantament cardíac.

Quan jo vaig estar a l’Hospital, primerament perquè era molt petita, però sí que els meus pares quan van conèixer la FIC, quan jo vaig dir que entrava en una associació on hi havia persones amb cardiopaties iguals que la meva, similars o diferents, simplement van al·lucinar, perquè ma mare sempre deia que: “esto no existía en mi tiempo, ojalá hubiera conocido más familias”. Ella va conèixer les persones mentre jo estava hospitalitzada, i ja està. Però no va tenir cap suport extra com el que dona l’entitat.

Quina és la tasca que fas a l’entitat?
Quan jo vinc aquí, al projecte de l’Hospital, primerament passem per les habitacions, expliquem qui som, sobretot ens presentem dient que venim de l’Associació de la FIC. Els expliquem que estem a la sala de jocs i que cada dia fem tallers, manualitats o altres coses, i que si ells volen venir a la sala de jocs i poden, estem encantats de fer coses amb ells. I si no poden venir, ens desplacem nosaltres fins a la seva habitació. Nosaltres sempre tenim una manualitat programada, però si els apeteix fer una altra cosa i tenim material, ho fem. I després, alguna vegada també he participat en altres esdeveniments que fa la FIC. Com, per exemple, quan fan les jornades al Tibidabo per recaptar fons, les jornades solidàries i, així, doncs també hi vaig de voluntària, ja sigui per explicar i donar informació o per al que sigui.

Què t’ha aportat el voluntariat?
Una part de mi crec que aporta la meva vessant professional. El treball social crec que el porto una mica a dins també i intento, quan parlo amb els nens o amb les famílies, detectar o analitzar una mica alguna situació de vulnerabilitat en què l’entitat els pugui ajudar. Els ho comento a l’entitat, parlo amb la psicòloga. Aquesta és una part que penso que és important, perquè no sempre tots els voluntaris podem anar a totes les habitacions o tots podem parlar amb totes les famílies. Però crec que és bo que, si es detecta alguna cosa, es pugui comentar per si l’entitat els pot ajudar o donar suport en alguna cosa.

Què creus que has aportat a l’entitat?
Suposo que no es tracta tant d’explicar la teva història personal, però sí que quan parles amb la família, potser tens més eines per poder-te explicar o per poder calmar una mica els ànims o les sensacions i emocions que la persona sent en aquell moment. Penso que és un punt positiu que hagi viscut alguna cosa similar; no és igual. Cada cas és diferent, però les emocions que he pogut viure al llarg de la meva vida, moltes les veig reflectides amb les famílies amb què parlem. Potser si algú no ho ha viscut, és una mica més difícil poder empatitzar.

Un moment especial?
No ho sé…, moments bonics, n’hi ha hagut molts. Amb alguna altra entitat recordo una noia (vaig participar en una entitat de paràlisi cerebral), que per recursos i així, ella vivia amb una família que no la podia atendre. Estava esperant una plaça en un centre, però no era el centre que ella volia. I l’entitat on estàvem vam intentar ajudar-la a poder entrar en un altre centre una mica més especialitzat que el que ella tenia. I recordo el moment en què vaig anar al voluntariat i plorant em deia: “¡ostras!, ¡lo hemos conseguido, lo hemos conseguido!”. Pot semblar una cosa molt tonta, però amb aquella noia potser vam fer molt vincle i realment vaig estar amb ella des de quasi el principi de tot el seu procés de recerca. L’enviaven a una residència d’avis…, era molt trist perquè era una noia superjove. Sí que és veritat que la paràlisi que tenia era molt important, però amb l’ajuda de l’entitat la van poder ajudar perquè entrés a una residència més especialitzada. No només no era de la seva malaltia, però era molt més especialitzada per al que ella tenia. I el recordo com un moment bonic.

Hi ha hagut algun moment complicat?
Moments complicats, sobretot quan vaig començar en aquest projecte amb aquest Hospital. Jo no havia estat en contacte tan directament treballant amb nens. I la meva mare sempre deia que quan jo vaig ingressar-hi, fins aleshores ella no s’havia adonat que hi havia nens malalts, i era una frase que em cridava molt l’atenció que la digués perquè de nens malalts, n’hi havia. I quan jo vaig començar el projecte vaig entendre una mica la seva frase, perquè en entrar en algunes habitacions hi ha malalties que són molt visibles, i em cridava molt l’atenció i em quedava molt parada. He treballat aquestes emocions i aquestes sensacions i la veritat és que ara ho porto molt bé. Però penso que és un dels moments que a mi, personalment, em van impactar, el que em sobtés que certes malalties són molt visibles.

Com animaries una persona que no ha fet mai de voluntària?
La veritat és que, primerament, li explicaria què és un voluntariat, que té coses boniques i també té coses dures. Li explicaria que és donar una part del seu temps, o segons altres tipus de voluntariat que fes…, i que esculli un col·lectiu que li agradi: ja sigui animals, persones, malalties, etc. I que busqui entitats que treballin amb aquest col·lectiu que esculli i, un cop escollida, que ho provi. És que és una sensació que si no la proves, és difícil d’imaginar. Suposo que hi ha gent que l’ha provat i no és el que busca. Però, per mi, per la meva manera de ser penso que, com he dit, per mi no és necessari cobrar per tot. I, si estàs en un col·lectiu en el qual et sents còmode, penso que tothom pot col·laborar-hi d’alguna manera.

És important ser voluntari, perquè penso que entre tots podem cooperar per ajudar-nos.

Perquè, si algú es vol fer voluntari, penso que primerament és important explicar-li què vol dir ser voluntari, explicar què implica donar una part de tu, dels teus sentiments, una part del teu temps. I després que busqui un col·lectiu amb el qual se senti còmode. Hi ha molts col·lectius, hi ha moltes entitats…, que busqui això, sobretot entitats que treballin amb el col·lectiu amb què se senti més còmode i, a partir d’aquí, que ho provi. Perquè sense provar-ho abans, és molt difícil que es pugui sentir a gust i pugui ajudar.

Per col·laborar-hi, per rebre sensacions, per ajudar…, perquè no deixem d’ajudar. Però ajuda mútua, no jo a l’altre. L’altre a mi també m’està ajudant, també m’està donant una part meva, una part de sensacions, emocions, vivències i aprenentatges.

Per què ser voluntari?
Per la meva forma de ser. Penso que tots podem col·laborar una mica i és important que la societat en general vulgui donar, perquè també vol rebre.

A mi m’aporta moments en general molt positius, també moments negatius (no t’enganyaré). Riures, rialles, jocs, conèixer més gent, en general. També me’n vaig a vegades amb una sensació de tristor, però la major part dels dies marxo amb una sensació d’haver pogut entretenir o distreure una estona els nens que estan hospitalitzats i que així s’evadeixin del fet de l’ingrés.