Toni Baró, voluntari a l'Associació de Veïns de Balàfia

Toni Baró, voluntari a l’Associació de Veïns de Balàfia

ecortinas

Em dic Toni Baró, tinc 58 anys i pertanyo a l’associació veïnal de Balàfia, i penso que he estat tota la vida de voluntari. De molt petit ja acompanyava la meva mare, que feia voluntariat de caire religiós, a ajudar a famílies sense recursos. Després també he ajudat al meu poble. Per exemple, vaig néixer a un poble i allí vam fer el casal social. El vam fer “a jove”… “a jove” vol dir treballant gratis. O ajudaves quan hi havia una competició de trial.

Després he fet voluntariat a nivell esportiu durant molts anys, en un club d’atletisme. I a nivell cultural també a l’Ateneu Popular de Ponent. Finalment, al cap dels anys, vaig aterrar… A través del món de l’esport, em van demanar que ajudés a fer una cosa que fem aquí, que és la mitja marató i la cursa popular. L’amic Juanjo Garra em va demanar que ajudés aquí. I des del 2004, que hi estic embolicat.

De què treballes?
Soc mestre de primària i tinc les especialitats de llengua i d’educació física. I porto molts anys fent educació física, encara que he sigut tutor i he fet tot tipus d’activitats, en diferents escoles, pobles…, però jo soc mestre.

Quines aficions tens?
A mi m’agrada molt llegir, fer snorkel, quan puc. Veure cinema i televisió m’agrada molt, soc serial lover, jo, també, eh! I m’agrada molt xerrar, m’agrada molt la gent, el contacte directe amb la gent, xerrar amb la gent i fer coses amb la gent. I organitzar, m’agrada molt organitzar. Encara que pot semblar com poc voluntariat, jo, quan estem organitzant qualsevol tipus d’activitat, disfruto perquè el contacte amb la gent m’agrada.

Què significa ser voluntari?
Jo crec que això de ser voluntari és una mena de sentiment, no? Ser voluntari és: tens una disponibilitat i et dones als altres, no? I llavors et sents molt bé fent-ho. Perquè, de vegades, fas allò del número que et queixes: “ai!, estic molt ocupat i encara faig això i faig allò!” i em recordo d’un amic periodista que un dia em va dir: “i per què ho feu?” I al final ens vam quedar parlant una miqueteta i els altres companys vam dir: “perquè volem, no?”.

Doncs, ser voluntari, ho fas perquè vols, sobretot per aportar alguna cosa, donar alguna cosa, oi? I això què passa?…, que tens un retorn que et sents molt bé.

Ser voluntari significa estar disponible i estar disposat. Ser-hi per fer alguna cosa activa. Perquè el fet de sentir-te solidari assegut al sofà de casa està molt bé, però el que has de fer és fer una activitat. Aquesta activitat, sigui la que sigui: n’hi ha que visiten malalts; n’hi ha que se’n van a un altre país, n’hi ha que ens quedem al barri i anem a fer coses per a la gent del barri. I això fa que aquesta disponibilitat millori les condicions de vida dels teus conciutadans. Això és ser voluntari, és fer un pas endavant a favor dels altres sense esperar res a canvi. Tothom sap que hi ha associacions de veïns o veïnals. El que passa és que moltes vegades vas a viure a algun lloc i des que vas a viure a aquell lloc fins que descobreixes que has de treballar per a aquell lloc, doncs passa un temps. I en el meu cas va ser així, no? Perquè estava integrat en altres voluntariats, en aquests que t’he dit, esportius i tal. I un bon dia el meu amic Juanjo Garra, que ens va deixar, l’alpinista, em va dir: “escolta, podries venir a ajudar a la cursa, no? A ajudar a portar coses, a fer de camàlic, eh?” I vaig venir. A partir d’aquí vam començar a parlar i a fer coses. De seguida veus en algú –que jo també ho faig–, veus en algú que pot donar un copet de mà, doncs t’hi enganxes. Els voluntaris solem ser multitasca. Som voluntaris en diferents coses. I des d’allí fins ara.

Quina és la tasca que fas a l’entitat?
Ara, actualment, fa uns anys que faig de president i també porto les activitats infantils, no? Que és una de les coses que vaig promocionar. Però, bàsicament, les tasques que faig són d’organització i de representació, i de facilitador. També faig la relació entre el que és la gent del barri i les administracions. La gràcia que tenen les associacions de veïns és que les reivindicacions o les coses que demanem, les demanem amb criteri, sense fer massa soroll i les demanem de manera permanent. Perquè, de vegades, et pots agrupar per fer determinades reivindicacions o per demanar una determinada millora. Però pot ser que passi un temps i no te’n recordis dels altres. Tenim una llista sempre, i sempre està calenta, aquesta llista. Nosaltres demanem coses.

A part d’això, organitzem moltes activitats per la millora del barri, no? Perquè la gent pugui fer activitats, les que vulguin, d’una manera –diguéssim– barata, i que els ompli, i millorar el nivell cultural. O que puguin fer música o que es pugui fer gimnàstica. Vull recordar que els barris, quan creixen, quan comencen a créixer, no són atractius per a les empreses en general, d’aquestes d’alt estànding, oi? Llavors, la gent es troba que ha de circular cap al centre de les ciutats o cap altres barris. I aquí ens ha passat això, no? Nosaltres hem procurat que a poc a poc hi hagi tot tipus d’activitats a fi que la gent de totes les edats, de la gent gran fins als infants, puguin fer activitats d’iniciació amb qualitat i que se sentin del barri i guanyin autoestima. Després hi han vingut petites empreses, i quan venen empreses que ho fan, ja no entrem en conflicte. Però organitzem moltes, moltes coses. Des de curses, caminades, activitats que ara podeu veure que fem, les exposicions, activitats per a infants, teatre infantil…, bueno, un munt de coses.

Què t’ha aportat el voluntariat?
He après moltes coses. He après a gestionar determinats actes que en ma vida hauria pogut fer i he pogut estar movent 2.000-3.000 persones, 4.000… He après a tractar molt amb la gent. He après a escoltar, que em costa; soc molt parlador i he après a escoltar. És molt difícil escoltar, eh? He après a escoltar i també he après a ser humil perquè a vegades tu dius: “jo he estudiat…, jo no sé què”. De vegades ens pensem que som i la veritat és que cada dia, cada dia, les persones amb què tractem, contra més humils et donen lliçons, no? I aprens a ser i a mirar les coses amb certa humilitat. I després també m’ha aportat la capacitat de lluita, oi? De vegades, per mi no reclamaria una cosa, però quan he de reclamar alguna cosa per a un determinat col·lectiu o una injustícia que acabo de veure, et revesteixes com si fossis un superheroi, no? I dius: “vinga, va; a lluitar i guardar les formes!” Perquè això s’intenta, però si convé dir el nom del porc, qui sigui, se li diu i es reclama, i si convé fer una mani, es fa; si convé fer una recollida de signatures, si convé anar al mateix ajuntament a presentar això, ho fem. I això, per mi, segur que no ho faria, però sí que ho faig per als altres, i això m’ha fet valent, no? I després l’altra cosa, no? Aquesta cosa que tens a dins, quan has acabat de fer una cosa que és bona i no has cobrat i ha sortit més o menys bé, i dius: “ostres, em sento molt bé”.

Què creus que heu aportat com entitat?
Home, jo penso coses. La primera, una mirada àmplia, obertura que convenia. En un barri que s’ha d’estructurar has de mirar, d’obrir, no quedar-te sol amb la reivindicació de la rajola o de l’enllumenat, oi? Sinó que has de veure, d’aportar-li al barri. El barri s’estructura a través de moltes coses: a través de crear clubs esportius, a través de crear activitats culturals de nivell, a través de reclamar que es facin coses al teu barri. Determinades activitats que, segons com, es fan millor al centre de la ciutat…, jo crec que, per tant, obertura.

Avui en dia, en la meva ciutat, t’he de dir que, quan es munta alguna cosa, dic: “podeu anar a Balàfia, que allà segurament fem moltes aventures, moltes coses…” Moltes coses no les fem nosaltres directament, sinó que hi ha gent que ve aquí i diu: “volem fer ball…, no sé quin…, o volem fer una recaptació de fons per a tals animals”. Doncs si ens ho sembla mínimament, fem una aventura conjunta i fem de facilitadors, no? Doncs jo crec que aportem això.

Després, també crec que hem aportat modernitat, no? Perquè des del primer dia hem intentat tenir recursos que siguin del segle XXI, que és una cosa que li falta al moviment veïnal, de posar-se al dia amb les noves tecnologies. Aquí tenim projectors, tenim ordinadors, etc. I també una gestió més o menys molt transparent i molt moderna i ajustada a normativa. De tal manera que els diners que gestionem estan justificats al cèntim, però súper ben estirat el xiclet. Amb molt pocs diners fem moltíssimes coses, moltes aprofitant els recursos que tenim, com aquest magnífic casal o la disposició, sobretot material. Però el recurs més important que tenim és la gent. La gent vol estar pagada amb diners i, si has de contractar algú, val uns diners, però si tens voluntaris que tinguin ganes de fer coses, és bo, és fantàstic.

Quan fas la festa major, acabes la festa major i no ha passat res, ha sigut fantàstica i et feliciten. O, jo què sé…, acabes de fer la cursa, tampoc no ha passat res i hi ha hagut més participació o aquest any, ja és el quart que el farem amb una entitat que és per a la paràlisi cerebral, que es diu Aremi. O, jo què sé…, quan aconsegueixes que l’Ajuntament aprovi que els propers carrers que es faran a Lleida siguin amb nom de dona. O quan et deixen posar a les sales del centre cívic tot de dones notables. Aquesta sala és de Victòria dels Àngels. O la sala d’allà és de Maria Mercè Marçal.

Un moment especial
Són molts. Quan ve un nen o una nena que ha fet teatre i et diu que s’ho ha passat molt bé. També hi ha moments molt especials quan tu pots ajudar gent que ho necessita de veritat. Vas a serveis socials i veus una persona que està al carrer i el veus estirat a terra i està vomitant, i tu el busques i el veus perdut. I a vegades, no pots, de vegades sí que mous recursos i hi tens capacitat. Això són moments molt bons. I al final, cada dia hi ha un moment especial. Cada dia que hem vingut aquí i hem fet alguna cosa bona, quan abans era dormir, i fas el repàs d’allò, aquest és un moment molt bo. Eren molts moments molt bons, no em ve un highlight; n’hi ha molts de highlights. Això és una mica com una addicció, això d’anant fent coses i és que: “estic massa ocupat”. Però t’aixeques i tornes a fer. Perquè, això…, perquè et sents bé.

Hi ha hagut algun moment complicat?
Hi ha moments de molt estrès, per exemple, no? Però aquests els superes. El moment més dolent que he passat com a dirigent veïnal: els atemptats de Barcelona i Cambrils. Nosaltres el mateix dia començàvem la festa major. Eren les 17 h de la tarda, m’estava posant la camisa mudada per anar a fer el pregó de les festes amb l’alcalde, i van començar a aparèixer a les notícies (encara se’m posa la pell de gallina) i en aquell moment, a les set o dos quarts de vuit, començava la festa infantil i després el pregó. I clar, què fem? Tenim tota la festa major per començar. Què fem? T’assalten els dubtes, un moment dolentíssim, de molt dubte. Una mena de Getsemaní, com del nostre senyor. Per sort, què passa? agafes el telèfon, parles amb els companys i les companyes de la junta, parles amb els regidors i amb el mateix alcalde. I vam arribar a un acord: és igual, amb el cor encongit, farem una declaració…, però no pot ser que ens dominin. Això va ser un moment molt difícil, no dolent, perquè jo crec que sempre que hi ha un moment tens una oportunitat per fer coses. Bé, jo ara, en aquest moment, malgrat que em sento molt trist per tot el que va passar, i molt solidari, doncs crec que ho vam fer bé. Perquè no ens hem de deixar que les persones que volen terroritzar-nos ens manin, no? Per tant, ho vam tirar endavant, vam fer una declaració i estic content d’haver-ho fet. No satisfet, perquè ve d’un fet horrible, però satisfet.

Després, moments molt dolents… Aquest any passat, un dels col·laboradors més importants… acabava de parlar amb ell per telèfon, i va morir d’un atac de cor, el Mariano. Ara el trobàvem a faltar. Quan van caient companys pel camí i companyes, dius: “uf!”. No ho sé, per exemple, tenim la Carmen Padilla, una lluitadora, que va lluitar 30-40 anys, i la sala de reunions que us he ensenyat, allà vam posar-hi el seu nom, d’una persona anònima. La gent diu que sempre sortim els presidents, però no, no: la Carmen Padilla. Ella també es va morir i em vaig quedar…, això són moments dolents. Però els moments de dificultats no ho són perquè hi hagi tensió; te’n surts, t’aixeques, i creus que ho estàs fent bé i te’n surts. Són sempre més aviat circumstàncies externes les que et donen moments dolents. Però, endavant!, endavant! Caus i t’aixeques. Potser per fer diners no ho faries, això, però per ajudar la gent…, uou! I tant, endavant!

Com animaries una persona que no ha fet mai de voluntària?
Jo diria que hi ha molts tipus de voluntariat, i que, si busques…, i molta graduació. Hi ha gent que no pot, no té mobilitat, però hi ha moltes maneres d’ajudar. Pots anar a acompanyar-lo a l’hospital amb algú. Pots anar a fer voluntariat… Aquí, per exemple, hi ha gent que ve a fer, a ensenyar a llegir a persones adultes o a nens. Pots ajudar puntualment; el dia de la cursa venen molts voluntaris. Avui també tot ho muntem amb voluntaris. Pots trobar sempre alguna cosa…, l’únic que has de tenir la intenció i no quedar-te en allò de “jo ho faria si…”. No, no.

Et dona molt; reps molt més del que dones. És una mica egoista en aquest sentit. Quan tu fas coses per als altres, quan tu et dones a tu mateix sense reserves i sense cap tipus d’intencionalitat i recompensa, això fa que et sentis fantàstic. I en broma, a més, dic que és bo per al cutis, hahaha!